EL MODEL DE GESTIÓDE L’AIGUA, A DEBAT: PÚBLIC O PRIVAT?
La majoria de municipis catalans tenen cedida la gestió de l’aigua a una empresa privada. Però què en diuen els experts i els estudis? Quin és el millor model de gestió? Aquest és un debat més viu que mai al carrer ara que, malgrat viure en un context de crisi, els serveis bàsics com l’aigua han pujat de preu.
La majoria de ciutadans desconeixen que un dels serveis bàsics que han de garantir els ajuntament és el de l’aigua, que segons la Llei 7/1985, de 2 d’abril, de Bases del Règim Local “pertany als municipis”, com especifica Xavier Latorre, president de l’Associació Catalana d’Amics de l’Aigua, entitat que busca millorar la relació de la població amb l’aigua i el seu entorn natural. El fet és que cada ajuntament ha de decidir si aquesta funció l’exerceix mitjançant “una gestió directa (a través d’un òrgan municipal específic o una societat privada municipal) o de forma indirecta (encarregant la gestió a una empresa privada, generalment a través d’un règim de concessió, o estructurant una empresa mixta)”. A l’hora de la veritat la majoria de municipis es decanten per la segona opció per bé que, com apunta Latorre, “totes les modalitats són igualment legals i, fins al moment, ningú ha pogut demostrar que globalment una és millor que l’altra”. “El que interessa al ciutadà és rebre un servei de qualitat i a un preu adient”, afegeix. Tot i així, adverteix que Catalunya és un país amb una limitació significativa de la seva capacitat hídrica al qual li cal “harmonitzar els recursos, el territori, les nostres necessitats per viure en equilibri amb el medi natural, del qual tots en formem part”.
De fet, a l’actualitat fins a un 80% dels municipis catalans tenen cedida la gestió de l’aigua a una empresa privada si fem cas de l’última enquesta de l’Agrupació de Serveis d’Aigua de Catalunya, referida al període 2008-2010 i feta a 381 municipis catalans. Això ha significat una millora de la gestió? “No tenim dades en aquest sentit però sí que podem dir que les conclusions de l’enquesta no són mimèticament traslladables a la resta de municipis”, afirma Latorre. Un dels municipis que gestiona el servei des d’una societat municipal (la Societat Municipal d’Aigües i Serveis de Ripoll, SA Somasr SA) però amb gestió delegada a Sorea és Ripoll a través d’un contracte de gestió que renoven 4 o 6 anys amb “una part de la retribució variable en funció dels objectius assolits i la facturació”, com explica Jordi Munell, el seu alcalde. “Somasr SA no cerca beneficis, i si en té es reinverteixen en millores”, afegeix.
Gestió pública o privada a banda, el fet és que el preu de l’aigua ha pujat per als consumidors domèstics els últims anys –a les comarques de Girona l’augment ha estat d’un 41,5% entre el 2008 i el 2012– tot i que hi ha veus com les dels professors Albert Martínez, Carmen Albiol i Jofre Masana que recomanen en un estudi “incrementar les tarifes de l’aigua al voltant del 57% en abastament i del 101% en sanejament” per posar la tarifa al nivell d’altres països europeus quant a recuperació de costos del cicle de l’aigua. “Es tracta, d’un estudi acadèmic però no d’aplicació immediata i que, de dur-se a terme en aquests moments tindria un gran nivell de contestació ciutadana”, valora Latorre.
Justament per contrarrestar la pujada del preu, han sorgit els últims temps diferents moviments que volen posar el focus sobretot en la gestió del servei i insten als ajuntaments que el tenen cedit a recuperar-lo. Un d’aquests col·lectius és la plataforma Aigua és Vida, formada per associacions socials, veïnals, sindicals, ecologistes i de cooperació per una gestió no mercantil de l’aigua a Catalunya, que creu que la remunicipalització suposaria no nomes una baixada del preu de l’aigua sinó també guanyar en sostenibilitat. Per això, han iniciat una campanya per conscienciar d’aquests beneficis als ajuntaments, sobretot amb els que tenen contractes de cessió del servei a punt de vèncer, com Sant Vicenç de Torelló, Torelló, Tavèrnoles, Folgueroles, Sant Julià de Vilatorta, Tona, Girona i Sant Gregori, per intentar que n’assumeixin la gestió directament. Per a ells, el model a imitar és el del Consorci per a la Gestió Integral d’Aigües de Catalunya (Congiac), ens que agrupa municipis “que gestionen el cicle de l’aigua de les seves poblacions”, com Reus, Manresa, Mataró, El Prat del Llobregat, Vilafranca del Penedès i Vilanova. Per altra banda, també denuncien també que hi ha contractes abusius com el de la ciutat de Vic amb Aigües de Vic signat al 1949 per una vigència de 99 anys.
Un dels fórums que s’ocuparà del tema de l’aigua i intentarà analitzar quin és el millor model de gestió serà el I Congrés de l’Aigua a Catalunya que tindrà lloc a l’Auditori Cosmocaixa de Barcelona el 18 i 19 de març de 2015 organitzat per l’Associació Catalana d’Amics de l’Aigua amb l’objectiu de “definir amb claredat els reptes i l’objectiu comú de la gestió de l’aigua, analitzant i valorant, de forma oberta i plural, les solucions de futur que la societat catalana ens demana a tots”, explica Latorre. Pivotarà sobre tres eixos fonamentals: present i futur de l’aigua a Catalunya: la planificació hidrològica; elements i perspectives de gestió dels serveis del cicle de l’aigua; i aspectos econòmics relacionats amb l’aigua. També dedicarà ponències específiques a la recuperació dels rius com a espai d’utilització ciudadana i als usos urbans i agrícoles de l’aigua.
blogimpulsa 