ELS PARCS INFANTILS S’ADAPTEN ALS NOUS TEMPS
Els gronxadors i tobogans de ferro dels parcs infantils dels 70 han passat a la història. Prop de mig segle més tard, els parcs s’integren més a l’entorn, s’adapten a les necessitats dels nens i compleixen l’estricta normativa vigent. El sector busca remuntar la crisi apostant per la innovació i la renovació de les instal·lacions obsoletes.
No hi ha pràcticament municipi a Catalunya que no tingui el seu parc infantil. Però allò que va començar sent un àrea habitual de joc en espais públics com places a la dècada dels 70 ha acabat transformant-se en l’actualitat “en una zona exclusiva per a nens, amb més jugabilitat -coses per fer- minimalista i amb materials de baix manteniment”, comenta Elena Toma, product manager de la branca de parcs infantils de Benito Urban, amb seu a Sant Bartomeu del Grau. Segons Toma, l’evolució dels últims anys ha passat per la incorporació de materials resistents com les plaques de polietilè d’alta densitat i de plàstics que allarguen la vida d’un parc infantil “fins els 10 i 15 anys”. Alhora es busca aconseguir jocs interactius per fomentar la imaginació i creativitat dels nens.
Però els canvis més evidents s’han donat en el camp del disseny. “Ara veiem parcs sense sostre o amb sostre a mitges un fet que era impensable fa quatre o cinc anys”, remarca Toma. “Cada dia es dissenyen elements i parcs infantils tenint en compte que siguin accessibles a tothom, sense barreres arquitectòniques pensant en les persones amb alguna discapacitat”. “Els colors preferits per als nens són els bàsics, el vermell, el verd, el blau i el groc, però els clients s’acaben decantant moltes vegades per uns tons més suaus, que s’integren millor a l’entorn”, comenta.
Pel que fa a l’element més representatiu del parc, el gronxador, s’ha anat adaptant a qualsevol nen que vulgui jugar. Així doncs, trobarem els de seient pla, els de seient de bressol pensats per bebès, i els de seient niu, especialment dissenyats per nens amb discapacitat.
Per altra banda, a l’hora de triar els materials lúdics urbans i jocs infantils d’un parc el primer que cal tenir en compte és “l’edat dels usuaris, les dimensions de l’espai, les mides de seguretat i la uniformitat estètica”, com posen de manifest des d’Urbe, empresa dedicada a la instal.lació, supervisió i manteniment de zones de jocs infantils de Sabadell. El mercat ofereix actualment una gamma molt àmplia de models i preus de parcs infantils que van des dels més senzills, amb un tobogan, un gronxador i una molla, fins als que inclouen diferents torres (plataforma on comencen els tobogans), amb una forquilla de preus dels 1.000 als 100.000 euros. La última tendència consisteix en la incorporació d’elements de fitness i circuits biosaludables, per fer exercicis de manteniment adreçats als adults que acompanyen als nens, siguin els avis o els pares, fomentant d’aquesta manera les relacions socials. Pel que fa a la crisi, Toma comença a veure alguns símptomes de recuperació. “Estem revertint la tendència i comencem a créixer en tots els mercats”, afirma.
Un altre factor d’evolució del sector ha estat l’exigent normativa UNE-EN 1176, que regula els jocs infantils, en concret, paviments, zones esportives i les àrees de jocs amb ells inclosos, “molt estricta quant a àrees de seguretat i zones d’atrapament”, segons Toma. Tot i així, Maria Campos, directora comercial d’Imeison, empresa valenciana dedicada a la instal·lació de paviments i parcs infantils, denuncia l’existència “d’empreses que no compleixen els mínims requisits de normatives europees”. Per solucionar-ho, aposta per la tasca del Comité Técnico de Normalización, dedicat a validar normatives, i defensa la certificació de les instal·lacions in situ per evitar que els materials utilitzats en les instal·lacions siguin de pitjor qualitat que els que es porten als laboratoris per analitzar. Un procediment que “ja s’està fent per llei a països com Canadà, els Estats Units i Australia”. Campos és una de les veus que reivindica la necessitat de renovar els parcs infantils que han quedat obsolets i “que tenen entre 10 i 30 anys”.
Malgrat la crisi ha fet davallar les instal·lacions de parcs infantils, segueix sent una instal·lació promoguda per les institucions per a l’esbarjo dels nens. Un dels exemples més recents és la construcció de parcs dedicats al conte d’en Patufet amb il·lustracions de Pilarín Bayés que s’està realitzant a diferents municipis catalans amb la col·laboració econòmica de la Diputació de Barcelona. Una idea sorgida de l’Ajuntament de Vic per retre homenatge a la ninotaire i que també té l’objectiu d’oferir jocs amb un vessant lúdic, artístic i de difusió de la cultura tradicional catalana.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
blogimpulsa 