INUNDACIONS URBANES. MESURES INFORMATIVES, PREVENTIVES… I CONFIABLES
La conca mediterrània espanyola ha tornat a patir, com tants tardors, els efectes demolidors de la gota freda. Mallorca, Màlaga o Barcelona no poden alliberar-se dels estralls de les tempestes de tardor. El risc zero necessita un pressupost infinit. Mai s’arribarà a aconseguir. Quan ja ha passat el pitjor, a més de queixes i depuració de responsabilitats, per satisfer els drets morals i materials dels afectats, què es pot fer per evitar que la propera vegada (perquè n’hi haurà), les conseqüències siguin de menor gravetat?
En futurodelagua.com, hem escrit molt sobre el tema. Hi ha dos aspectes sobre els quals treballar.
Un és tòpic i evident. Projectar infraestructures de drenatge urbà més adequades al que els estudis ja realitzats en el marc de la Directiva d’Inundacions indiquen.
Coneixem en gairebé totes les lleres amb risc potencial important, tots els paràmetres necessaris per planificar urbanísticament des de la definició concreta de les zones inundables. És un assumpte que es pot resoldre amb diners, seguint la planificació europea d’inundacions, ja transposada a la nostra legislació hidràulica. Els gestors de l’aigua són els responsables de prioritzar les mesures definides, els polítics de posar el combustible econòmic perquè es converteixin en una realitat. Els ciutadans, de dipositar la seva confiança en elles i en els que les executen.
No obstant això, no és gens senzill d’aconseguir. A més a més, hi ha una dificultat annexa res intranscendent. Què passa en pobles i ciutats on la urbanització impermeable ja està feta? Com es pot laminar en capçalera un cabal d’avinguda perquè “càpiga”, en una canalització enterrada sota carrers i places, un cabal assumible per la secció coberta? En zones perilloses, com totes les urbanitzades, hi ha espai per construir basses de laminació? I si existeix, qui s’encarrega de mantenir-les netes? Tot això de la laminació, sobretot el manteniment, qui ho paga?
A més, hi ha la solució del futur: evitar que l’aigua que cau sobre la ciutat marxi ràpid. Permeabilitzar el sòl , drenar per tot arreu, generar bosc urbà, captar en terrats, teulades i jardins. Bé, això és necessari i està dins el pressupost de qualsevol Smart City com cal. A treballar pel futur.
Però havíem dit que dos aspectes. Quin és el segon?
El de proposar solucions per actuar quan no hi ha res a fer en una ciutat o poble, perquè ni hi ha terrenys assequibles per emmagatzemar aigua, ni hi ha xarxes de drenatge suficients, ni hi ha lleres que puguin eixamplar-se.
Què fer quan les infraestructures són impossibles d’executar pel seu elevat pressupost, per la seva impossible ubicació o per la pressió dels que volen conservar les lleres i les conques en el millor estat ambiental possible?
La resposta és bastant senzilla. Explicar clarament als afectats què és el que pot passar. I què és el que han de fer i el que no han de fer quan s’intueixi que passarà. És a dir, explicar clarament per on han de sortir corrent i a on ha d’anar. Res de nou, a Amèrica del Nord es fa cada vegada que apareix en l’horitzó un huracà. Molts diran que aquí no n’hi ha temps i probablement tenen raó. Però el temps és igualment escàs si se sap el que cal fer o si no se sap. En el segon cas, les conseqüències són molt pitjors.
Hi ha aspectes importantíssims que són independents del temps de concentració o del temps de resposta. Per exemple: estacionar el cotxe en un garatge subterrani és un hàbit saludable perquè produeix comoditat i seguretat. No fer-ho quan raonablement pot passar alguna cosa, és garantia de seguretat i la incomoditat que produeix és menyspreable, si al final no hi ha inundació, en comparació a si el cotxe es queda submergit al garatge quan sí que es presenta.
Com més informat estigui el propietari de la plaça de garatge del risc d’inundació, més probabilitats tindrà de no deixar-hi el cotxe quan s’ensumi el perill. Al final és una decisió personal i lliure, però que pot estalviar molts diners i disgustos. El mateix passa amb tots els productes que s’emmagatzemen en locals inundables. Si els propietaris ho saben, poden protegir-se. Si no, els perdran sense remissió.
Perquè aquesta idea funcioni, cal fer alguna cosa molt important. Formar primer en “inundacions” als tècnics municipals i fins i tot als polítics locals responsables en temes urbanístics. No es tracta d’ensenyar-los a fer models hidràulics bidimensionals, és clar. Només caldria que coneguessin el risc d’inundació (hidrologia i hidràulica) i la història i les marques sobre el terreny de les inundacions (geomorfologia), existent en el seu municipi i en funció d’ell, s’articularan les mesures oportunes de protecció civil. No només, és clar, d’evacuació en emergència, que això ja hi ha qui ho fa. Sinó de prevenció individual. Que sabent el que pot passar, defineixin vies d ‘evacuació i sobretot, preventives per a que cadascú pugui actuar amb responsabilitat.. abans que es produeixi el fet, amb el risc que al final la cosa no sigui tan greu i puguin fer el ridícul. Més val aquest ridícul de lamentar desgràcies. I surt molt barat arriscar-se a fer-ho.
És obvi que aquestes idees no van solucionar res com si del “Bálsamo de Fierabrás” es tractés. Però creiem que es podrien anar polint i adoptant … per si de cas.
Finalment, se’ns ocorre un tercer aspecte a treballar. El de la confiança de l’administrat en el gestor. Fa temps ja que el gremi de l’enginyeria civil no està tenint molt bona premsa. Alguns els acusen de no tenir cura del medi i fins i tot de destruir-lo. De poc “humans”. D’altres, cada vegada que s’enfonsa un viaducte, de mals professionals. Mai és recomanable generalitzar, en aquest cas, tampoc. I també hi ha qui els acusa de poc formats en altres disciplines del saber que no siguin les purament tècniques.
Acabem de veure que no és cert en més casos dels que a primera vista podria semblar. Això passa en totes les professions. Emfatitzem que, en aquesta, també. La conseqüència és que el beneficiari de les infraestructures perdi la confiança en qui les construeix, manté o projecta. I això és una cosa letal per a una professió que ocupava els primers llocs en el rànquing de les més ben considerades fa només 50 anys i que ara observa la despoblada i trista imatge de les escoles on s’imparteixen les seves disciplines. I la diàspora dels seus professionals. Como som de la professió, ens preocupa. Perquè a la nostra edat, disposem de perspectiva temporal i podem comparar el passat amb el present. Perquè ho hem viscut. Es fa paisatge i a també es restitueix el paisatge. Doncs bé, el paisatge, natural o artificial, també es conserva. I les infraestructures s’han de conservar per seguretat, per economia i perquè són paisatge.
¿Apropa aquest argument una mica més al distanciat ecologista del “quadriculat” enginyer? Almenys, que serveixi perquè la distància no augmenti. ¿Què fem per conservar el paisatge? Evitar el seu deteriorament, tenir-ne cura i invertir en actuacions de restauració i manteniment.
Què hauríem de fer amb el paisatge de les infraestructures? El mateix, tractar-les com tractem al paisatge. I tractar-les millor com més anys compleixin, que el paisatge també envelleix. Quan, per exemple, una bassa de laminació deixa de ser-ho perquè la seva presa es trenca, o una canalització fracassa per no poder absorbir els cabals d’avinguda, l’efecte directe en els damnificats és horrorós.
Però l’efecte indirecte en l’opinió pública, també ho és. Per pèrdua de confiança. Molt més que quan un incendi forestal, com el de Grècia del passat mes de juliol, causa 90 víctimes mortales.
Infraestructures, canalitzacions a cel obert, basses de laminació, són paisatge. L’útil ha de ser compatible amb el bell. I si es pertorba un paisatge, que s’introdueixi el mínim d’idees noves. Sabies paraules d’un enginyer humanista, espanyol del segle XX com va ser Carlos Fernández Casado. Només per elles, hem de conservar les infraestructures. I conservar, així el paisatge amb la mínima despesa de materials i d’energia. Un motiu més per fer-ho bé.
Seduint també amb l’útil. Per guanyar confiança. Amb ella guanyada, els diners necessaris per a elles vindrà “por añadidura”
Lorenzo Correa
Enginyer civil & Coach
blogimpulsa 