POLÍTIQUES DE PROMOCIÓ ECONÒMICA 2: LA TEORIA DE LES TRES T
La quàdruple hèlix que hem vist a l’article anterior, es centrava en el paper dels agents públics i privats i en les seves interrelacions. Però la base de tot això, és el paper que juguen les persones amb talent; sense talent no hi ha economia basada en el coneixement i aquestes persones decideixen viure i treballar on pensen que es donen les millors condicions. Promoure aquestes condicions serà una de les funcions essencials de les noves polítiques públiques.
.
La teoria de la classe creativa es deu al professor Richard Florida de la Universitat de Carnegie Mellon i és coneguda com la teoria de les 3 T. En la seva teoria, el professor Florida destaca el paper de les àrees urbanes creatives com a espais on es verifica la seva teoria de les tres T: tecnologia, talent i tolerància. És en aquests espais on l’economia creativa tindria el seu major desenvolupament.
.
En el llibre “The rise of the creative class” (el desenvolupament de la classe creativa) Florida afirma que la base del creixement econòmic en els últims anys ha estat la tecnologia, el talent i la tolerància (les 3 T). La tecnologia com a coneixement i com a capital tecnològic, el talent de les persones capacitades i la tolerància o qualitat de vida dels àmbits urbans.
.
En aquest sentit, serien les classes creatives les que podrien generar un major creixement econòmic, en els entorns urbans on aquestes persones volen viure i treballar. Florida utilitza la paraula tolerància com a sinònim d’acceptació social de formes de vida no estàndard (pel que fa a opcions familiars, culturals, etc.) i de proliferació d’activitats culturals i d’entreteniment.
.
Segons Florida, la presència de la classe creativa alimenta positivament el desenvolupament d’un entorn urbà personal i professional obert, dinàmic i creatiu. Al seu torn, aquest entorn atreu més persones creatives, cosa que promou el desenvolupament econòmic i l’atracció de recursos de capital i de noves activitats econòmiques.
.
En la seva obra, Florida posa en qüestió les conegudes estratègies econòmiques urbanes basades en les inversions en infraestructures com estadis esportius, edificis singulars o grans centres comercials, i les contraposa amb la necessitat de desenvolupar també mesures per a l’atracció i la retenció de talent, com mitjà per assegurar el desenvolupament econòmic a llarg termini.
.
La teoria de les 3T de Florida ha rebut moltes crítiques de diferents sectors professionals i ideològics als EUA. D’una banda, els sectors més situats a l’entorn ideològic del partit republicà l’ataquen perquè, segons ells, aquesta teoria suposa un pretext per seguir augmentant la despesa pública, amb l’excusa de crear les condicions urbanes que atreguin les classes creatives. L’esquerra americana en canvi, el critica perquè Florida podria defensar una elit cultural i econòmica, en contra de la tradicional classe treballadora.
.
Al juliol de 2004 Florida va publicar un article ( “The Next American City, The Great Creative Class Debat: Revenge of the Squelchers”), on va intentar rebatre les raons aportades pels seus crítics. Per això en aquest article presenta les evidències empíriques que ell i el seu equip ha anat acumulant i que demostrarien: 1) el paper de la classe creativa en el creixement econòmic i la vitalitat urbana, i 2) que aquestes classes seleccionen la seva localització en funció de la tolerància i atractiu cultural de les ciutats i no tant per la oferta laboral existent. Els principals punts de defensa de Florida es podrien resumir així:
Les seves dades demostrarien que les ciutats més “creatives” segons la seva teoria, han crescut més en les últimes dècades, generant ocupació de més qualitat i amb salaris més alts.
.
D’altra banda, segons Florida no hi ha una oposició entre condicions favorables per a les classes creatives i per a les famílies tradicionals, atès que els treballadors creatius es veuen atrets per la diversitat (resultat de la tolerància) i aquestes condicions urbanes són també atractives per a les famílies tradicionals, ja que molts dels seus membres són també treballadors creatius.
.
Florida dedica un esforç especial a explicar la seva proposta del paper dels gestors urbans, per a defensar-se de les crítiques que proposen que les seves teories promouen un excés d’intervencionisme i despesa pública. Florida planteja que els gestors s’han de limitar a crear les condicions propícies per a l’assentament de les classes creatives (que al seu torn generarà creixement econòmic), però no han de tractar de planificar “des de dalt” el procés.
.
Aquest plantejament comprensiu en l’entorn americà, se sol plantejar a Europa amb una perspectiva de partenariat públic-privat que, des del meu punt de vista, podria superar una dicotomia excessivament rígida entre tots dos àmbits. En aquest sentit, els gestors urbans poden actuar des d’instruments propis de l’espai de consens abans referit, promoguts per iniciativa pública o conjunta. El que és important, en qualsevol cas, és dotar aquests instruments de gestió de la capacitat d’actuació autònoma i de criteris professionals que limitin el control polític del govern.
.
Finalment, l’article proposa un seguit de preguntes obertes i problemes de futur amb què s’estan trobant les ciutats “creatives”. En concret, aquest tipus de ciutats poden generar més desigualtats en la distribució dels ingressos econòmics i poden provocar increments de preu en la propietat immobiliària. Com a conseqüència de tots dos processos, una part de la població es veuria expulsada de la ciutat (especialment aquelles persones amb baixos ingressos i les famílies amb fills). Aquests problemes apuntarien a la possible insostenibilitat del model de creixement d’aquestes ciutats.
.
Situació aquí i ara
.
La teoria de la classe creativa va tenir la virtut d’obrir un debat important sobre el paper de les ciutats i de la planificació urbana en l’economia. Debat que probablement no ha arribat amb força aquí, on ni l’estratègia econòmica de les ciutats ni la planificació urbana al servei del desenvolupament econòmic ocupen una posició destacada en el debat polític.
.
La situació al nostre país es caracteritza per una part per polítiques de promoció econòmica clàssica, amb els problemes que s’han explicat en articles anteriors, especialment en els números 3 i 5; i de l’altra, per unes polítiques urbanístiques de tipus clàssic, amb un concepte de ciutat difusa i no sostenible pròpies dels models de ciutat del segle XX i allunyades del concepte de ciutat sostenible i del coneixement capaç d’atraure talent internacional segons el model de Florida.
.
Igualment, la tradicional separació orgànica i professional d’aquests dos àmbits – la política de promoció econòmica i la política urbanística- dificulta el plantejament de polítiques integrades de promoció de l’economia basada en el coneixement en un entorn urbà.
.
Una reflexió a retenir pel cas espanyol i català seria l’excessiva orientació de les inversions públiques en infraestructures “tradicionals”, com apunta Florida, i una escassa dedicació al desenvolupament urbà de les tres T. Sobretot, si considerem les dues primeres T, la tecnologia i el talent, tant propi com atret des de fora.
.
Com podem observar en el quadre següent, publicat a la revista Wired, Espanya no figura en les rutes del flux de talent a nivell global.
.
.
Miquel Barceló
President d’Innopro Consulting
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
blogimpulsa 