blogimpulsa

Com evitar que els plecs tècnics de vehicles elèctrics lleugers redueixin la competència, encareixen el servei i exposin l’administració a impugnacions.

Cada any, centenars d’ajuntaments, mancomunitats i entitats públiques liciten vehicles elèctrics de baixa velocitat per a serveis de neteja, manteniment o transport intern. La majoria ho fan bé. Però una part significativa —sense cap mala intenció— comet un error tècnic que ho complica tot: definir les especificacions partint del producte en lloc de la necessitat.

El resultat és un plec que sembla rigorós però que, en la pràctica, podria estar limitant la concurrència, excloent solucions equivalents i, en el pitjor dels casos, generant impugnacions que paralitzen el procediment durant mesos.

«Fixar una amplada exacta, una potència mínima i una càrrega màxima simultànies, sense justificació operativa, és un perfil d’un sol producte.»

El problema: de la solució a la necessitat (i no al revés)

La Llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic (art. 99 i 126) és clara: els plecs han de descriure l’objecte del contracte en termes de necessitats i requeriments funcionals, no de característiques tècniques que apropin la descripció a un producte concret.

En la pràctica, però, és habitual trobar plecs que fixen una amplada de vehicle de «no més de 1,20 metres», una càrrega útil de «mínim 1.000 kg» i una potència de «més de 10 kW» de forma simultània, sense que cap d’aquests valors estigui justificat per l’anàlisi del servei real. Si el servei consisteix a transportar cinc cubells de 120 litres per passadissos d’un mercat municipal, la necessitat real de càrrega se situa entorn dels 600 kg. Demanar 1.000 kg no millora el servei; simplement redueix els licitadors possibles.

La solució: especificacions funcionals, no fitxes tècniques

La bona pràctica comença amb una pregunta senzilla: quina funció ha de complir el vehicle en les condicions reals del servei? A partir d’aquí, cada paràmetre s’ha de derivar d’una necessitat documentada:

• Amplada: indicar l’amplada mínima dels espais de treball, no una mesura del vehicle.
• Càrrega útil: calcular la càrrega habitual per cicle, justificada amb el flux de treball real.
• Potència: definir la capacitat de superar les pendents màximes amb càrrega completa.
• Autonomia: garantir que es completa la jornada de treball sense recàrrega intermèdia.

Aquest enfocament no és menys rigorós. Al contrari: és el que la normativa exigeix, el que aguanta millor una impugnació i el que, en molts casos, porta a solucions tècnicament superiors a un cost inferior.

Postvenda i TCO: el cost que no apareix al pressupost

Un altre error freqüent és adjudicar exclusivament per preu d’adquisició. Per a vehicles d’ús intensiu, el cost de manteniment, la disponibilitat de recanvis i el temps de resposta tècnic poden representar entre el 30% i el 50% del cost total de propietat (TCO) al llarg del cicle de vida. Incloure criteris de qualitat i servei postvenda en l’adjudicació (art. 145 LCSP) no és opcional: és la forma de protegir el servei i els diners públics.

«La licitació més barata sobre el paper pot ser la més cara sobre l’asfalt.»

Autor: Teycars (Malengashi S.L.) especialista en mobilitat elèctrica lleugera amb més de 20 anys d’experiència en el sector públic i privat. Distribuïdor exclusiu de Melex i Special Mobility a Espanya.

Per a més informació o per contactar amb Teycars

http://www.teycars.com |  618 448 827 |  info@teycars.com