blogimpulsa

Per Víctor Almonacid Lamelas. Directiu especialitzat en innovació pública i lletrat expert en dret digital.

I. La IA ja és aquí: casos d’ús que funcionen

Mentre escric aquestes línies, tenim administracions públiques a Espanya —i moltes més a Europa— que ja estan utilitzant IA en serveis públics amb resultats extraordinaris. Permeteu-me compartir alguns exemples que haurien de ser la norma i no l’excepció:

Ajuntament de Madrid: chatbot d’atenció ciutadana

Des de 2022, Madrid disposa d’un assistent virtual amb IA que resol consultes sobre tràmits, cites prèvies, impostos o serveis municipals. El sistema gestiona múltiples consultes simultànies (cosa impossible per a un call center tradicional), està disponible 24/7 i ha reduït el temps d’espera telefònic en un 40 %.

Però el més important: recopila dades sobre els dubtes més freqüents, permetent a l’Ajuntament identificar àrees on la informació és confusa o els tràmits són innecessàriament complexos. La IA no només resol problemes; els anticipa.

Ajuntament de Barcelona: participació ciutadana amb IA

Barcelona utilitza IA per moderar i agrupar propostes ciutadanes en plataformes de participació digital. El sistema analitza milers de comentaris, identifica temes recurrents, detecta duplicitats i facilita el processament del feedback ciutadà.
Resultat: la participació ha augmentat un 60 % perquè els ciutadans veuen que les seves aportacions es processen eficientment i no es perden en el llim burocràtic. La IA converteix la participació ciutadana de simulacre democràtic en eina real de governança.

Singapur: manteniment predictiu d’infraestructures

Singapur empra algoritmes d’IA per predir quan fallaran infraestructures crítiques (ponts, clavegueram, enllumenat públic). Els sensors IoT envien dades constantment i la IA detecta patrons que precedeixen avaries.

Això permet manteniment preventiu en lloc de reparacions d’emergència, reduint costos en un 35 % i evitant col·lapses que afecten la ciutadania. Mentrestant, en molts municipis espanyols esperem que caigui el pont per actuar. Literalment.

Estònia: el país que funciona amb IA

Estònia, el paradís de l’administració electrònica, ha integrat IA en pràcticament tots els seus serveis públics: declaració d’impostos automatitzada (triga 3 minuts), prescripció mèdica electrònica amb IA que detecta interaccions perilloses entre medicaments, o el sistema de justícia que utilitza IA per resoldre reclamacions menors sense intervenció judicial.

El resultat: el 99 % dels serveis públics són accessibles en línia i el temps mitjà de tramitació d’un expedient administratiu és 10 vegades inferior a l’espanyol. Com ho han aconseguit? Decisió política ferma, inversió sostinguda i extinció dels funciosauris.

II. L’elefant a l’habitació: per què l’Administració espanyola continua resistint-se
Si la IA ofereix tants avantatges, per què l’Administració Pública espanyola avança a pas de tortuga en la seva adopció? Les raons són múltiples, però tres destaquen per sobre de la resta:

1. Por a la rendició de comptes

La IA genera traçabilitat total. Cada decisió queda registrada, cada procés documentat, cada anomalia detectada. Per als amants de l’opacitat, això és un malson.

La IA elimina el marge de maniobra per a l’arbitrarietat, l’amiguisme i la incompetència camuflada. Per això molts directius públics boicotegen silenciosament projectes d’IA: perquè saben que, un cop implantats, quedarà en evidència la seva manca de valor afegit.

2. Inèrcia cultural: “sempre s’ha fet així”

L’Administració Pública espanyola pateix el que jo anomeno síndrome del zombi burocràtic: es mou per inèrcia, sense qüestionar-se per què fa el que fa.

Introduir IA requereix repensar processos, eliminar tràmits innecessaris i admetre que moltes coses que fem no serveixen per a res. Això exigeix humilitat intel·lectual, un bé escàs en organitzacions jerarquitzades on admetre un error es percep com una debilitat.

3. Dèficit de lideratge polític i directiu

La transformació digital amb IA requereix lideratge ferm, inversió sostinguda i visió a llarg termini. Però els nostres polítics pensen en cicles de quatre anys i els directius públics en no molestar fins a la jubilació.

Resultat: projectes pilot que mai no escalen, consultories caríssimes que acaben en calaixos i declaracions grandiloqüents sobre “ciutats intel·ligents” que amaguen una realitat analògica i disfuncional.

III. La gran pregunta ètica: podem delegar en algoritmes decisions que afecten drets?

Aquí arribem al moll de l’os. La IA planteja dilemes ètics de primer ordre: pot un algoritme denegar una ajuda social? Pot decidir qui accedeix a un habitatge públic? Pot sancionar infraccions sense intervenció humana?

La resposta és: depèn. I aquest “depèn” ha d’estar fèrriament regulat.

L’AI Act europeu (Reglament UE 2024/1689) estableix una classificació clara:

• Sistemes d’alt risc: requereixen supervisió humana obligatòria, auditoria independent, transparència algorítmica i dret a revisió. Inclouen IA que afecta drets fonamentals, serveis essencials o accés a prestacions.
• Sistemes de risc limitat: requereixen transparència (informar el ciutadà que interactua amb IA) però poden funcionar autònomament.
• Sistemes de risc mínim: sense restriccions especials.

La Llei 39/2015 espanyola també és clara: les actuacions automatitzades han de garantir motivació, audiència prèvia quan correspongui i possibilitat de revisió humana.

El problema no és la tecnologia; és la governança. I aquí és on fallem estrepitosament.

La “llista negra”: decisions que MAI no s’han d’automatitzar completament
Hi ha àmbits on la IA pot recomanar però mai decidir sola:

• Sancions a proveïdors o ciutadans: requereixen valoració de circumstàncies, proporcionalitat i discrecionalitat.
• Rescissió de contractes: afecta drets laborals, econòmics i reputacionals.
• Concessió/denegació de prestacions socials: implica avaluació de vulnerabilitat i contextos familiars complexos.
• Decisions que afectin menors, persones amb discapacitat o col·lectius vulnerables: requereixen empatia, context social i judici humà.

La màxima és simple: si una decisió requereix que un ésser humà “expliqui per què”, no pot delegar-se completament en un algoritme.

IV. Biaixos algorítmics: el perill d’automatitzar la injustícia

La IA aprèn de dades històriques. Si històricament hem discriminat certs col·lectius (conscientment o no), l’algoritme perpetuarà aquesta discriminació.

Exemple real: un ajuntament implanta un sistema d’IA per prioritzar sol·licituds d’ajuts al lloguer. L’algoritme aprèn que, històricament, s’han concedit més ajuts a famílies amb fills que a persones soles. Resultat: el sistema discrimina sistemàticament persones sense fills, encara que la seva necessitat sigui major.

Solució? Auditories periòdiques d’equitat. Analitzar les decisions del sistema per grups (gènere, edat, origen, situació familiar) i detectar divergències injustificades. I quan es detectin: reentrenar el model, ajustar variables i, si cal, intervenir manualment.

La IA no és neutra. És tan justa o injusta com les dades amb què l’alimentem i les decisions humanes que automatitza. Per això la transparència algorítmica no és un caprici: és una exigència democràtica.

V. La combinació d’intel·ligències: el futur ja és aquí

La pregunta no és “IA o humans”, sinó com combinem el millor d’ambdós.

La intel·ligència artificial aporta: velocitat, precisió, capacitat de processament massiu de dades, objectivitat, disponibilitat 24/7.

La intel·ligència humana aporta: empatia, creativitat, judici moral, capacitat de contextualitzar, lideratge, resolució de conflictes complexos.

El futur dels serveis públics passa per sistemes híbrids on:

1. La IA processa, classifica i recomana.
2. El funciosapiens valida, contextualitza i decideix.
3. La ciutadania participa, controla i exigeix transparència.

Això no redueix ocupació pública; redefineix rols. El personal administratiu que avui tramita certificats manualment es convertirà en gestor de dades, analista de procediments o especialista en atenció personalitzada. El directiu que avui “gestiona per intuïció” es convertirà en estrateg que pren decisions basades en evidència.