EL DRET ADMINISTRATIU HA DE RENOVAR-SE O MORIR? II
Per Víctor Almonacid Lamelas. Directiu especialitzat en innovació pública i lletrat expert en dret digital.
El banc té “potestat” (contractual) per embargar-nos la casa sigui un on sigui. És cert que acceptem expressament aquesta possibilitat a la signatura del contracte de préstec, en cas d’impagament. Tot i això, segons la doctrina jurisprudencial que vam veure el mes passat, a l’Ajuntament no cal pagar-li un deute si un ha escapat dels tentacles de la seva potestat territorial (el terme municipal). Per què aquesta limitació artificial? D’altra banda, no hi ha res com un contracte tàcit de bona ciutadania que seria l’equivalent al principi de «bona administració»? Després de tot sí que existeix el principi de bona fe i confiança legítima.
Un món sense tecnològic i sense fronteres, francament difícil de “regular”
El ciberespai és actualment un lloc on interactuem els éssers humans, i de manera molt freqüent. Té els seus avantatges, però també està sotmès a amenaces i problemes. I hauria d’estar subjecte a les regles del joc, és clar, però quines? El dret administratiu? El dret penal? «La normativa del territori on se’n desplega els efectes»? La resposta no és tan senzilla, perquè aquests efectes van i venen per la xarxa, són multilloc i multitemps, i estan condicionats per elements difícils d’identificar, com ara els allotjaments de les plataformes.
En un moment en què el legislador, sempre incòmode davant d’aquests temes, s’entesta a «posar portes al camp», sorgeix precisament un nou «legislador» o poder legislatiu, impropi però real, cosa que suposa sens dubte un dels paradigmes més interessants que presenta la nova realitat sociotecnològica des del punt de vista jurídic. Ens referim als gegants tecnològics. Es parla molt de protecció de dades, i ens preguntem què importa la normativa espanyola o fins i tot l’europea, amb el seu potent Reglament General de Protecció de Dades, quan accepteu les condicions d’ús de WhatsApp o Facebook i simultàniament accepteu també, expressament o implícitament, sotmetre’s a la normativa de protecció de dades de l’Estat de Califòrnia. I parlem de condicions d’ús, consti, no de condicions de privadesa i altres fórmules legals (propietat intel·lectual, tribunal competent) que directament s’ometen per part de moltes d’aquestes corporacions.
Al món passen moltes coses, però moltes «passen» a Internet. Internet es regeix per les seves pròpies regles i si es passa de la ratlla a X (abans Twitter) li poden cancel·lar el compte. No serà una sanció governativa sinó de la pròpia xarxa social, el govern corporatiu de la qual depèn a més d’una sola persona i, per tant, d’un interès clarament privat. Per això potser és «injusta» aquesta sanció, o subjectiva, o esbiaixada, però siguem conscients de qui marca les regles del joc en aquest moment, almenys en determinats àmbits. Un altre exemple és la inconsciència de qui creu molt ingènuament que injuriar o amenaçar a través de les RRSS o de les aplicacions de missatgeria, li sortirà més barat que a la vida real. Com tampoc no és barata, per exemple, la multa que li poden notificar amb la simple -i més que suficient- evidència electrònica de la captura que li faci el radar (160 km/h) més la foto (la seva matrícula), «xafarderies» per cert electrònics i automàtics, i extremadament fiables. Aquesta és la multa que no li trauran mai, perquè se suporta sobre una evidència que frega l’iuris et d’iure. El dret ha canviat perquè el món ha canviat.
En definitiva, aquest “Dret digital” i les seves nombroses derivacions, ho diem honestament, és l’assignatura pendent de molts juristes… Dels jutges, dels advocats, dels fiscals, dels empleats públics… La crítica és constructiva i es presenta a temps, perquè avui dia és un tema important, però la progressió d’aquesta tendència és geomètrica, amb la qual cosa no només creix. I això no pas perquè es tracti d’una nova branca del Dret, sinó perquè és la nova forma que adopten els fets jurídics pertanyents a totes les branques (per exemple: les relacions juridicoadministratives o les esmentades injúries a través de les RRSS). Dit d’una altra manera, aquest és el nou dret administratiu, penal i mercantil. Les persones estan i es relacionen a Internet i per tant els efectes jurídics d’aquestes relacions també. A més, tal com s’ha apuntat, la tecnologia també penetra a la vida real, a través de sensors, càmeres i dispositius de tota mena. La IA no fa sinó evidenciar encara més aquesta tendència.
El ciberespai no té fronteres i les relacions, lícites o il·lícites entre diferents subjectes, tampoc. Amb la irrupció i posterior evolució de les TIC al món, ens trobem davant d’un fenomen que no entén d’espais, fronteres o ciutadans, i que pot afectar alhora un cert nombre d’Estats, fronterers o no, o cap en concret, i a una pluralitat de subjectes de diversa nacionalitat.
En aquest sentit, el principi de territorialitat esmentat, un dels pilars essencials del dret clàssic, especialment de l’administratiu i del penal, queda totalment desvirtuat. El problema no és, però, la pèrdua de l’element geogràfic del dret, sinó més aviat tot al contrari: el fenomen que anomenem multiterritorialitat.
D’altra banda, aquest principi de territorialitat es basava en el de sobirania, el qual ha quedat igualment desfasat amb aquesta nova realitat, i que aconsella més que mai derivar les potestes dels Estats cap amunt: Dret Internacional (especialment els Tractats de Drets Humans); Dret europeu; i fins i tot els gegants tecnològics al·ludits i altres dominadors de la xarxa que d’alguna manera substitueixen els poders legislatius amb les seves normes i condicions d’ús. I també «cap avall», en aquest cas mitjançant una interpretació assenyada del dret per part de cada persona, principal però no exclusivament de l’àmbit professional legal, sense oblidar una educació social més gran, més en valors que en tecnologia. Considerem el present com un al·legat, en temps moderns, precisament al dret més antic, el primigeni: el dret natural. Està bé intentar regular, de manera raonable, la nova realitat amb la intenció sana de donar una resposta davant de situacions inèdites fins al present segle. Però esperem que noves institucions com el dret a l’oblit no suposin en realitat l’oblit del dret.
I per a aquesta interpretació assenyada o raonable a què ens referim, cal recordar paradoxalment una de les lleis vigents més antigues, el Codi Civil, que disposa que les normes s’han d’interpretar en relació amb el context i la realitat social del temps en què ha de ser aplicada (art. 3).
Intel·ligència Artificial i Dret
De cop arriba la IA, i amb ella, la disjuntiva entre regulació i desenvolupament. Òbviament, sabem quin és el model preferit en aquesta regió del món, i no ho diem com a crítica sinó com a constatació d’un fet. L’objectiu del Reglament (europeu) d’Intel·ligència Artificial (RIA) és establir un marc normatiu i jurídic únic per als sistemes d’IA que operin a la UE. Però això no és tan senzill. Continuem pensant, tal com indiquem al seu moment[1]que hi ha món més enllà de la UE.
[1] Víctor Almonacid. «Reglamento (europeo) de Inteligencia Artificial: impactos y obligaciones que genera en los Ayuntamientos». El Consultor de los Ayuntamientos, 15 de julio de 2024.
Parlem d’un fenomen mundial, l’impacte del qual en l’economia, els serveis i la societat suposa en si mateix una nova Revolució Industrial. Europa és, com apuntàvem, la regió planetària pionera a la vigilància de la IA, en part per salvaguardar els seus objectius, com ara el Mercat Únic Digital de la UE, i en part pel seu afany regulatori, molt superior, segons indica la tradició continental, a l’Amèrica o Àsia. El 5 de setembre de 2024 se signa el Conveni Marc sobre Intel·ligència Artificial del Consell d’Europa, convertint-se en el primer tractat internacional jurídicament vinculant sobre IA i amb un enfocament molt preocupat per la salvaguarda dels drets humans, la democràcia i l’Estat de Dret, si bé “permetent alhora la innovació i la confiança”. Entre les parts negociadores que a poc a poc aniran aprovant els seus instruments de ratificació figuraven la mateixa UE (recordem que el Consell d’Europa és una institució diferent), altres Estats europeus membres del Consell, la Santa Seu, els Estats Units, el Canadà, Mèxic, el Japó, Israel, Austràlia, Argentina, Perú, Uruguai i Costa Rica; però altres països en ple desenvolupament de la IA, com la Xina, Rússia i els pertanyents a la zona de l’Orient Mitjà no ho han fet.
Per raons com les que estem apuntant, una tecnologia tan potent, disruptiva i òbviament d’abast mundial, transfronterer, ens obliga a plantejar als professionals del dret un aspecte clàssic de les normes com és el de l’àmbit territorial. El problema no és només que una IA xinesa com DeepSeek lesioni drets dels ciutadans de la UE, cosa que, en teoria, tindria conseqüències jurídiques, sinó que lesioni impunement drets dels ciutadans dels països on no s’aplica el RIA ni el Conveni Marc sobre Intel·ligència Artificial. Legislar un fenomen tecnològic tan potent és molt semblant a intentar controlar una cosa incontrolable. Per altra banda, aquest problema és molt més complex. Com també expliquem[2] , “La multiplicitat de poders legislatius consolidada a finals del segle passat (amb el dret internacional i l’europeu) assoleix el major grau de complexitat amb la massificació d’Internet i el sorgiment d’un probablement necessari nou marc d’autoregulació, una cosa semblant a un nou legislador o poder legislatiu, constituït pels gegants de la xarxa”. L’existència d’aquesta nova branca del dret (ho és?), però per sobre de tot la desaparició de l’espai físic xoca directament amb el clàssic principi de territorialitat que caracteritzava el dret tal com ho hem conegut. Sobre això sorgeixen infinitat de preguntes i qüestions, algunes jurídicament molt interessants i d’altres que certament ens causen força preocupació. El més important és, abans de res, ser conscients d’aquesta nova situació d’«extraterritorialitat», i, a partir d’aquí, resoldre les noves relacions jurídiques o amb efectes de dret que es produeixin. El debat sobre la necessitat d’una international ciberlaw, o de la resposta immediata de cada Estat davant de cada situació, o la mera confiança en aquest sistema fins a cert punt «autoregulat», és una qüestió que podem simplement plantejar i deixar oberta, si bé sembla clar que la resposta més encertada només pot venir per una intel·ligent combinació de totes les solucions”. eficàcia. I això que la mateixa norma reconeix que és una part fonamental de l’Estratègia per al Mercat Únic Digital de la UE. Ara això només faltaria saber si Europa, gràcies al seu “entorn segur”, atraurà la inversió i el desenvolupament d’una IA diguem-ne més fiable o pel contrari espantarà la innovació si es percep que la normativa imposa massa restriccions. El món del dret és cada cop més complicat.
[2] Víctor Almonacid, Xavier Sancliment. “El impacto de las TIC en la configuración clásica del derecho. Especial referencia al principio de territorialidad”. Revista Tecnología, Ciencia y Educación, nº. 4, 2016.
blogimpulsa 